Els seus ulls blau
cel transmetien il·lusió. Estava emocionada com quan a un infant se li ha
promès aquella joguina que tantes vegades ha demanat. El seu regal, el present
que li feia el destí era tornar a veure el seu poble, aquell Moclinejo del qual
havia hagut de marxar feia més de 60 anys per arribar a Catalunya a edificar un
nou projecte de vida. La televisió d’Andalusia li faria fer el seu penúltim viatge
a través d’una pantalla a metre i mig del seu sofà. Les hores prèvies, però, el
seu cor bategava amb una força com no s’havia vist en les darreres dècades.
Encara amb la taula posada recordava un per un els noms de les persones, oficis
i adreces de tothom qui vivia al poble quan ella hi era. Imaginava poder
reconèixer gent que feia tants anys que va deixar enrere, o als seus fills,
o... La realitat va ser que va poder observar un indret que havia canviat molt.
Que conservava l’església, la plaça i un parell de llocs reconeixibles, però res
més que la transportés a un espai que en un moment de la seva vida ho havia
estat tot.
Potser va ser a
partir d’aquell dia quan va reafirmar-se en la seva voluntat de fer les maletes
definitivament. La vida ja no podia oferir-li gaire més, més enllà de les
visites de la gent que l’estimava, i el seu cap, d’acord amb el seu cos, va
començar a marxar. Va omplir el farcell de records de tots aquells néts que
havia cuidat quan eren petits i d’aquells besnéts que havia dormit a la falda
no fa tant... Va empaquetar les seves expressions “es menester”, “habrase visto”,
“una mijina”... Va guardar aquell ganxet amb què va fer jocs de taula, de llit,
de tot el que es pugui imaginar... Va acomiadar-se de l’Esteban, de la Pantoja,
de la Preisler, que tanta companyia li van fer durant hores i hores... Va
celebrar no tornar a veure al seu plat un tros de carn, que ella sempre
canviava per qualsevol altre menjar... Va fer un petó d’aquells de la iàia, amb
tres o quatre repeticions a cada galta, va apagar la llum i se’n va anar...
