No recordo especialment durs els nostres inicis. De fet, no arribo a recordar cap tipus de rodetes auxiliars a banda i banda. Només em ve a la ment aquella gran explanada del pàrquing del supermercat, buida com només ho pot estar en diumenge, amb el meu pare agafant-me del seient i impulsant-me endavant. Aquella sensació de llibertat, de poder fer alguna cosa sense el suport constant d'algú, em va fascinar i ho fa avui encara.
El següent pas va ser portar la meva enamorada d'estiueig, en un poble on hi predominaven (i encara hi predominen) les pujades i baixades per anar a qualsevol lloc. Allà vaig comprovar com es podia compartir el vici amb altres nens i nenes i com aquell invent podia convertir-se en quelcom més que un simple mitjà de transport. No va quedar-se enrera en cap excursió de les que fèiem, de la mateixa manera que va voler compartir aquelles curses que tenien com a objectiu fer la volta a la vila en el menor temps possible. Mirant ara enrera, no me'n ser avenir de com no vam passar per sobre d'algú quan corríem sense miraments per tractar de ser el primer en aquella mena de Tour de França a l'aragonesa.
Tot i compartir moltes estones amb l'altra quitxalla, la meva incondicional amiga va ser amb qui més estona vaig estar. Els matins que molts aprofitaven per dormir nosaltres els usàvem per anar pels camps. Les primeres hores de la tarda en què altres feien la migdiada nosaltres simplement batallàvem contra el vent calurós d'aquelles tardes d'agost, tot esperant que la resta de la colla comencés a sortir per encetar noves aventures.
El temps va anar passant. Jo vaig anar creient, però ella no. El meu cos cada vegada es veia més gran sobre la seva estructura i una tarda, a proposta d'un home que tenia un fill més petit que jo, la vaig canviar per una altra de la mateixa família però d'un color molt més lleig i una mida més gran. La transacció, que en aquell moment va semblar-me necessària i ideal, no va acabar de fer-me sentir satisfet. La nova adquisició mai va acabar de funcionar amb la perfecció de la seva antecessora i, de tant en tant, quan em creuava amb aquell vailet que conduia la "meva" montura blanca, sentia una punxada a l'estómac de melangia. Potser és per això que, amb el temps, sempre que he mirat una bicicleta, els meus ulls s'il·luminen més si és el color blanc el que hi predomina. Segur que és per això que mai oblidaré aquella primera bicicleta.
