Des de la cafeteria no es veu més que la boira que envolta el paisatge...
La roba, xopa, no té gaire indicis d’assecar-se abans de començar el descens cap a Covadonga. Abans, no gaire abans, les vaques han estat testimonis de la bogeria. Un dia tapat, pluja abans de començar a pujar, el record de fa 17 anys quan els llacs només s’intuïen entre una espessor blanca... Èpica. Amb les cames adormides després de dies de descans i amb el fred no sent la millor ajuda per despertar-les no es podia esperar un ritme gaire àgil, però ha estat suficient per anar fent sobre un asfalt molt mullat, envoltat de la verda vegetació i del silenci de poc més de les 7 del matí. A mesura que es va pujant comença a difuminar-se la verdor entre la boira. El desnivell es manté mentre les vaques passegen al meu voltant, preguntant-se qui és més animal irracional. Busco amb la mirada algun cartell que adverteixi de l’arribada a la temuda “Huesera”, però no hi ha rastre. L’asfalt, però, s’empina i m’obliga a apretar les dents, poc abans d’arribar al Mirador de la Reina, a on el terreny dóna un respir. Poc després, la sensació entre l’èxit i el desconcert. El llac és al davant. En algun moment he passat el tros més dur de la pujada sense ser-ne conscient. Pujo fins a l’altre llac i em dirigeixo a buscar l’escalfor d’un cafè amb llet.Des de la cafeteria no es veu més que la boira que envolta el paisatge...
El repte
Són quarts d’una del migdia. Silenci. “Bienvenidos al Olimpo del ciclismo”, resa el cartell que hi ha a l’inici de la carretera que surt des de Riosa. Un nen, d’uns 9 anys, em llença el primer repte: “te echo un pique!”. No cal, gràcies, el “pique” el tinc amb la muntanya. Durant 6 quilòmetres vaig escalfant les cames, amb pendents que en qualsevol altre lloc donarien respecte, però que aquí no són més que un aperitiu. A l’àrea de pic-nic de Viaparà tot és preciós. Verd i més verd, cavalls, vaques... fins i tot la boira que s’endevina a dalt de tot sembla bucòlica. A partir d’allà, però, com diu una pintada al terra, s’inicia l’infern. Un infern que només es supera amb tres ingredients: la seguretat de superar-lo, força i equilibri. Aquestes dues darreres premisses són bàsiques per no posar el peu a terra en unes rampes que s’enlairen fins a un 23% de desnivell. Els cartells que cada quilòmetre, que cada cop passa més lentament, informen del que espera, tampoc ajuden gaire. La solitud és absoluta. La roda davantera fa estona que no segueix la línia recta, per amortir el desnivell i també per no trepitjar els souvenirs amb els que les vaques obsequien els visitants. No hi ha pressa. Pedalada a pedalada s’avança metre a metre, arribant a les esperades corbes on poder aprofitar tot el seu recorregut per agafar una mica d’aire. La “Cueña de Les Cabres”, la part més dura, també queda enrera, i ja “només” queden uns tres quilòmetres amb desnivells màxims del 20%...A dalt no hi ha restaurant, ni bar, ni res que no siguin vaques en una explanada sense cap cotxe. La boira, que fa estona que s’ha convertit en l’únic paisatge, s’ho empassa tot. Per sort, uns excursionistes apareixen caminant i immortalitzaran un moment que no estava segur de viure. Les lectures realitzades sobre el mite en les darreres setmanes no donaven la seguretat de poder-lo vèncer, però ara ja es pot dir que el repte és al sac.
El somni
Va ser el primer port que va pujar-se en el Tour de França, aquella cursa que tothom a qui li agrada la bicicleta ha corregut alguna vegada, majoritàriament en somnis. Probablement no sigui el més dur, ni el més maco, ni el més alt... però sí que és el més mític dels Pirineus. Potser és per això que quan es comença l’ascensió des de Campan tot pren un aire diferent. Les seves rampes són dures i sostingudes, el seu asfalt és perfecte. La coincidència amb altres ciclistes que busquen la mateixa glòria, inevitable. Tots amb un mateix objectiu: coronar un cim que ha estat abans conquerit per les grans figures d’aquest esport, que ha decidit classificacions generals i que ha aplegat milers d’afeccionats a les seves cunetes.
La carretera, humida després de la pluja sense treva de tota la nit, és un quadern ple de noms que és impossible no reconèixer. Grans campions, corredors locals, cicloturistes que han volgut deixar la seva empremta... tots hi tenen un lloc reservat en els més de 16 quilòmetres de pujada.A mesura que es guanya alçada la boira va amagant el paisatge, donant-li el punt just d’èpica abans d’arribar a l’estació d’esquí de La Mongie, que és el pas previ als darrers 4 quilòmetres de patiment. Abans de fer el cim, en un punt on l’altitud ja és de gairebé 2.000 metres, el sol ofereix els seus raigs perquè el gran moment sigui complet. L’estàtua de Lapize, possiblement la més fotografiada del món ciclista, aplaudeix amb la seva presència tots qui van arribant. El restaurant, tancat un cop passa l’estiu, hagués estat un lloc ideal per allargar una estança que no voldríem que acabés. Un somni del que no despertaríem mai. Un somni que ha deixat de ser-ho per convertir-se en una realitat.
