No recordo si hi anava cada mes o cada mes i mig, però sí recordo les matinades que calia fer per ser un dels primers. Aquell trajecte des de casa, de no més de 10 minuts, a pas ràpid, amb la il·lusió de pujar el carrer i veure que encara no hi havia ningú assegut en el graó del local encara tancat.
Més tard, amb puntualitat anglesa, arribava l'Antonio per obrir la seva barberia. Era un local petit, amb sis o set cadires per a l'espera i la seva zona de treball. Un televisor d'aquells petits en una prestatgeria i un parell de tauletes plenes de còmics i de revistes d'aquelles que jo encara no podia mirar. L'ambient que s'hi respirava contenia més restes del fum de les cigarretes i puros que s'hi fumaven que no pas de les locions i colònies que utilitzava quan afaitava algú.
Recordo aquella cadira anclada al terra, gran, enorme, que girava a voluntat de l'Antonio cap a una banda i cap a l'altra, moltes vegades al ritme que li marcaven unes tisores que no s'aturaven mai, estiguessin feinejant sobre els cabells o no. Les ampolles de Floyd, que sempre vaig veure igual de plenes, custodiaven uns cartronets quadrats amb números que servien per donar la tanda. Perquè a l'Antonio no li va faltar mai la feina. A la zona d'espera podien haver-hi dues persones, però perfectament n'hi podien haver 8 més a fora. Aquests, que quan els tenies per davant teu a la llista tenies l'esperança que no apareguessin, sempre feien acte de presència en el moment oportú.
Les hores passaven molt lentament entre còmics, programes matinals a la TVE i envoltat de fum de Ducados. Per allà, durant tot el matí, desfilaven homes, joves i nens de tot tipus i condicions. Uns donaven conversa a l'Antonio, altres s'alegraven de retrobar-se i alguns només callaven i observaven. Una època passada on no hi havia mòbils, sí.
Aquest quadre que es repetia cíclicament va deixar de fer-ho quan l'Antonio va decidir jubilar-se. Va traspassar el negoci a un perruquer jove i va marxar amb les seves tisores i totes aquelles històries que explicava del seu terreny a Vacarisses. Paral·lelament, el meu cabell podríem dir que va marxar amb ell, per la qual cosa no vaig tenir opció de trobar un nou referent en el món de les barberies.
Més tard, amb puntualitat anglesa, arribava l'Antonio per obrir la seva barberia. Era un local petit, amb sis o set cadires per a l'espera i la seva zona de treball. Un televisor d'aquells petits en una prestatgeria i un parell de tauletes plenes de còmics i de revistes d'aquelles que jo encara no podia mirar. L'ambient que s'hi respirava contenia més restes del fum de les cigarretes i puros que s'hi fumaven que no pas de les locions i colònies que utilitzava quan afaitava algú.
Recordo aquella cadira anclada al terra, gran, enorme, que girava a voluntat de l'Antonio cap a una banda i cap a l'altra, moltes vegades al ritme que li marcaven unes tisores que no s'aturaven mai, estiguessin feinejant sobre els cabells o no. Les ampolles de Floyd, que sempre vaig veure igual de plenes, custodiaven uns cartronets quadrats amb números que servien per donar la tanda. Perquè a l'Antonio no li va faltar mai la feina. A la zona d'espera podien haver-hi dues persones, però perfectament n'hi podien haver 8 més a fora. Aquests, que quan els tenies per davant teu a la llista tenies l'esperança que no apareguessin, sempre feien acte de presència en el moment oportú.
Les hores passaven molt lentament entre còmics, programes matinals a la TVE i envoltat de fum de Ducados. Per allà, durant tot el matí, desfilaven homes, joves i nens de tot tipus i condicions. Uns donaven conversa a l'Antonio, altres s'alegraven de retrobar-se i alguns només callaven i observaven. Una època passada on no hi havia mòbils, sí.
Aquest quadre que es repetia cíclicament va deixar de fer-ho quan l'Antonio va decidir jubilar-se. Va traspassar el negoci a un perruquer jove i va marxar amb les seves tisores i totes aquelles històries que explicava del seu terreny a Vacarisses. Paral·lelament, el meu cabell podríem dir que va marxar amb ell, per la qual cosa no vaig tenir opció de trobar un nou referent en el món de les barberies.
No fa gaire, vaig veure el seu nom en el diari, en la zona on apareixen els noms de les persones a qui no tornaràs a veure més. I tot d'una em va retornar a la ment la imatge de l'Antonio amb la pinta i les tisores a la mà preparat per satisfer el seu enèsim client, de la mateixa manera que farà ara sigui on sigui.
