És un diumenge més dels anys 80. Un nou matí a Can Parellada amb un cosí que no acaba de decidir si el seu equip és el Sevilla o l'Atlètic de Madrid. En canvi jo el meu el tinc claríssim: l'Sporting de Gijón. Amb aquests referents tan ferms ens colem en el col·legi que hi ha al costat del camp de futbol i juguem les hores que calgui sols o muntant partits amb altres nois del barri.
Cap al migdia toca pujar al pis on el meu cosí viu amb la seva mare, la tieta Conxita. És la germana del meu pare i va quedar vídua no fa gaire, encara amb el fill massa petit. A casa de la tieta els diumenges al migdia tenen el seu propi protocol: ampolla de Coca-Cola, de les grans, i "berberetxus", que són el que ara, i llavors suposo que també, en diem escopinyes.
En un menjador on és impossible veure la televisió de lluny ens encabim al voltant d'una taula rodona per complir amb la tradició. Aquella que diu, en primer lloc, que els "berberetxus" han d'ofegar-se en vinagre. Aquella que diu, en segon terme, que la pesca del molusc només és permesa amb "palillus" de fusta. Escuradents en diuen en l'època de les escopinyes. Res de pesca major amb forquilla.
Un cop s'han exhaurit les existències el meu pare compleix amb la darrera part de la tradició: beure's aquell caldo que té poc de caldo i molt de vinagre. Jo, més tard, compliré amb la meva també: no dir-li a la meva mare qui s'ha begut el caldo.
Les aventures a Can Parellada van durar el temps indeterminat que dura tot quan s'és conscient que el temps passa sense pausa. De cop i volta, no sé exactament quan, vam canviar els hàbits dels diumenges i amb ells vam indultar una quantitat ingent de llaunes de "berberetxus". La tieta va venir a viure a Can Palet, on sempre hi havia la porta oberta per anar a berenar, fins que un dia va deixar de complir anys i va convertir-se en un record d'aquells que de tant en tant ve de gust rememorar fent una mirada a un temps, potser no millor, però sí cada dia més llunyà.
